Moltes dones també van prendre l’acte de fumar en públic com un símbol d’alliberament. Després sabrien que el tabac no és bo per la seva salut ni per la dels altres. Quelcom similar ha passat amb l’automòbil, que, en determinats moments, s’ha erigit amb eficàcia com a símbol de l’emancipació feminista. Ho exemplifica el salt al buit de les protagonistes de Thelma & Louise, una de tantes road movies on la llibertat va sobre rodes. També la lluita de les dones saudites pel dret a obtenir el permís de conduir, reservat als homes fins el 2017. Malgrat tot, en termes generals, la massificació del cotxe ha servit més per fixar els privilegis masclistes de les societats patriarcals que no pas per reforçar la igualtat entre homes i dones. A l’Estat espanyol, fins el 1981, les dones casades necessitaven el permís dels seus marits per sol·licitar el carnet de conduir. Encara avui, a Espanya, hi ha un biaix de gènere en la distribució de carnets entre homes (60%) i dones (40%). Això s’explica perquè la mobilitat privada afavoreix les persones amb més poder adquisitiu i la bretxa salarial de gènere persisteix a la Unió Europea amb uns índex de mitjana que voregen el 15%. ¿En quantes famílies no es reprodueix encara el sobreentès que el cotxe gran és el del pare i el petit el de la mare? I, ¿durant quants anys no s’ha complert el supòsit, a les llars amb un sol cotxe, que havia de ser el pare de família el principal conductor? ¿El cotxe o la moto, no segueixen sent percebuts per molts homes com una extensió de la seva virilitat? ¿Quantes vegades han hagut de sentir les conductores «dona havies de ser!»? Les estadístiques demostren que, a les grans ciutats, les dones es mouen més en transport públic o caminant que no pas els homes. A més, les dones també surten perdent en una mobilitat basada en el vehicle privat perquè són més vulnerables a l’assetjament quan caminen per barris sense vianants. En definitiva, la ciutat del cotxe és una ciutat més carregada de testosterona.
Foto: TMB
50 malentesos sobre el cotxe 